 El
poble de Vilamarí és situat a la serra que separa el
Farga i el Sinyana. Dista uns 23 Km de Girona i la
seva alçària sobre el nivell del mar és de 130m. Té
88 hab; en canvi el 1975 en tenia 129, i el 1888 en
tenia 269 repartits en 69 cases. Abans pertanyia al
comtat de Villa, que entre els antics era unitat
d'explotació agrícola, i del nom romà Marinus, la
qual cosa permet sospitar de l'existència de
població des d'un temps molt antic. El primer
document que conté el nom de Vilamarí és de l'any
1128 i es troba a l'arxiu de la catedral de Girona.
ESGLÉSIA
Façana. La primitiva església
era romànica, dels segles XII-XIII. La seva porta va
ser tapiada l'any 1787 i actualment gairebé és
tapada per nínxols. El brancal visible d'aquesta
porta i la continuació del mur romànic es recolzen
sobre una paret les pedres de la qual, segons
l'arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, podrien
ser indici de l'existència d'una església anterior,
pre-romànica. En aquest floc, per tant, -si els
esmentats indicis es confirmessin- haurien existit
successivament tres esglésies: La primera pre-romànica
(ss.IX-X), la segona, romànica (ss, XII-XIII), i
l'actual (s.XVII-XVIII). A les dues últimes es
pujava per les escales actuals, especialment pel
tram dels costat dret, les pedres del qual estan
molt gastades. La de la banda esquerra segurament
que es va construir amb motiu de l'edificació de
l'última església. Recentment, l'any 1992, es va
restaurar allargant-la i fent mes amples els
escalons. El temple romànic és esmentat en un
document del 30 de setembre de 1269. En bastir
l'edifici actual es van aprofitar murs de l'antiga
església, que ara són visibles en una part de les
façanes occidental i meridional de la nova
construcció. Igualment és romànica bona part de la
base del campanar fins a una alçada notable. El
carreu romànic es caracteritza per filades de mida
mitjana i gran, ben escairats i polits, disposats en
perfecta regularitat. En el sector de l'antic
frontis romànic resta un vestigi del finestral que
s'hi obria, al centre, trencat per la construcció de
les obertures neoclassiques. L'any 1688 es va elevar
el teulat de l'absis i es va ampliar l'església. És
curiós contemplar els motius ornamentals gravats en
els rajols que formen el ràfec del teulat dels
vessants de migdia i ponent. Són molt variats: van
de les simples ratlles fins a dibuixos que recorden
figures alegòri ques que fan referència al dimoni
corn enemic de la nostra salvació. Durant la
revolució marxista de 1936-39 va ser convertida en
magatzem.
Absis i campanar. El campanar és
una torre romànica, sobrepujada segurament l'any
1688, al mateix temps que es va elevar el teulat de
l'absis. L'estructura romànica ateny les dues
terceres parts, apròximadament, de l'alcaria de la
torre i inclou un pis alt d'obertures. Al damunt hi
fou afegit un altre pis, als segles XVII o XVIII,
també amb arcades a cada costat, coronat per una
coberta de piramide a quatre vents. L'aparell
romànic és similar al que presenten les restes de la
nau de l'església, de la qual el campanar seria
coetani o bé de datació molt apropada. Hi ha tres
campanes: una petita, procedent de l'ermita de Sant
Pere de Juigues, de 33 centímetres de diàmetre de
boca i col·locada l'any 1939, poc després d'haver-se
acabat la guerra, i dues grosses de 72 i 86
centrímetres de diàmetre respectivament, penjades el
15 d'agost de 1940, festa de l'Assumpció, patrona de
la parròquia.
Interior. L'interior és
agradable i alegre. El presideix la imatge de Santa
Maria Assumpta, patrona de la parròquia. A la
primitiva església romànica s'hi entrava per una
porta lateral, que està tapiada. L'església va ser
reconstruïda a la darreria del segle XVII, es va
engrandir fent el presbiteri i l'absis a continuació
de l'antic i les capelles d'entrant a l'esquerra
juntament amb el cor. Va ser benelda el 1689. Al
segle XVIII s'hi feren reformes, el 1762 es construí
la sagristia actual i el 1787 es va fer la façana
modificant el mur de ponent de la primitiva església
romanica. Va ser enrajolada per iniciativa i
prestació personal dels fidels l'any 1977, essent
rector mossèn Joan Serra. L'any anterior, també amb
la prestació personal dels fidels, es va portlandar
el cementiri.
LA RECTORIA
La rectoria és de la mateixa
època que l'església, A la llinda de la porta i
d'una finestra hi ha la inscripció: "RT. PERE GOU
1761".
|
|
|
.... |
CAN VILERT DE PLAÇA
És dintre el casc del poble. S'hi conserven finestres
gòtiques amb emblemes d'aspecte heràldic. Sembla anterior al segle XIV.
CAN RIURO
Mentre els senyors de Vilamarí eren desvinculats del
poble, exercien cert domini feudal i residien a la fortalesa anomenada
Roca, Guillem de Sant Esteve i la seva esposa Alamanda l'any 1347. El
1374 el seu fill Berenguer va vendre la casa a Ramon Riuro i al seu fill
Dalmai. El primitiu immoble va sofrir moltes transformacions. L'actual
data del segle XVII. A la llinda d'una finestra hi consta l'any "1625".
LOCAL DEL POBLE
En aquesta mateixa data de 1992, en què es van
celebrar els Jocs Olímpics de Barcelona, es va edificar el local
municipal que s'aixeca al peu de la carretera sobre un solar cedit
gustosament pel mateix propietari de la Casa Vilert de Placa. És ideal
per a celebrar-hi festes populars, sobretot quan el temps no és
favorable per fer-les al defora. Es va beneïr i inaugurar oficialment el
mateix dia que la plaça de la Missió.
PLAÇA DE LA MISSIÓ
Recentment, el 1992, s'ha urbanitzat l'entrada del
poble. S'hi ha construït una petita placa, al centre de la qual s'ha
col·locat la creu recordatori de l'ultima Missió i una font per
apaivagar la set dels vianants, ciclistes i altres persones sedejants.
El solar pertenyia a la casa Vilert de Plaga. L'Ajuntament demana el
corresponent permis al seu propietari, senyor Ferran Viader, per
efectuar-hi les obres i es va beneïr i inaugurar oficialment el dia 14
de maig de 1995. Per desig del donant, s'hi va col·locar una preciosa
placa amb la seguent inscripció: 'RA cA DE NA LLUCIA VILERT DE PLAÇA I
COSTA DE MANOL (1814-1869). En respectuós homenatge i pietós record del
seu rebesuet i successor F. V i G. Maig.de 1995".
VEÏINAT DE
SANT PERE DE JUÏGUES
És famós sobretot per la seva església pre-romànica i
perquè forma part de la zona on es va establir la primera colònia de
jueus que va venir a Espanya entre els anys 785-841. Aquesta zona
s'estenia des del veïnat de Sant Pere de Juïgues fins al límit del
comtat de Girona (els actuals límits del poble de Sant Esteve de
Guialbes), i des de Galliners fins a la serra de Quarantella.
ESGLESIA DE
SANT PERE DE JUÏGUES
Façana. Juïgues és Púnic, topònim
alt-medieval d'aquestes comarques, que indica un establiment de població
jueva i que també va unit a unes notícies històriques concretes sobre
aquesta comunitat. Hi habitaven 25 families. L'any 888 el comte Dela de
Girona les va traslladar a la capital segurament amb la intenció de
vitalitzar l'activitat artesana i comercial de la ciutat i va adquirir
la finca de Juïgues, la qual, l'any 957, va passar en possessió del
monestir de Ripoll. En aquesta època fou fundada, segurament pels monjos
de Ripoll, l'església preromànica que actualment hi ha en aquest lloc.
Mur oriental. L'església té forma
trapezoïdal i interiorment amida 3'83 metres d'amplada a l'extrem de
llevant i 3'28 a l'extrem de ponent, i és consegrada. S'hi feren
profundes reformes en època, més recent, creiem que en el segle XVIII:
es va pujar aproximadament 1,70 metres el sòl interior com ho demostren
el baix nivell en què es troba la primitiva cornisa del mur
septentrional que assenyala el punt d'arrencada de l'antiga volta,
desepareguda, i el nivell més baix on comencen el murs exteriors, també
es van fer nous l'absis carrat i no semicircular, el campanar, la paret
del sud i el taulat de dues pendents, que no descansa sobre la volta,
sinó sobre cairats, canyes i guix, ara mig enfonsat; les teules del
ràfec són grosses i tenen decoració popular amb pintura vermella sobre
fons blanc, molt pròpia dels segles XVII i XVIII. Sembla que de la
primitiva església pre-romànica només resten actualment els murs
septentrional i el de ponent. La porta d'entrada és d'un sol arc de mig
punt, de dovelles curtes i amples, a la qual s'accedia per dues rampes
laterals. La façana és coronada per una petita espadanya d'un arc i dues
pilastres. Recentment, l'Associació Juvenil "Va de 12" ha estassat les
espines i heures que cobrien l'ermita i ha netejat els voltants.
D'aquesta esglesiola es conserven tres peces pre-romàniques al Museu
d'Art de Girona: una ara i dues lipsanoteques, és a dir, dues caixetes
de fusta que tenien la funció de contenir les relíquies dels màrtirs i
el pergamí que es dipositaven a l'altar que es consagrava. Abans de la
revolució del 1936-39, un dia de la primera quinzena del mes de maig
s'hi congregaven els cinc sacerdots veïns i celebraven tres oficis
anomenats els oficis del temps, i per sant Pere tenia lloc l'Aplec
anual. Després de la revolució i fins l'any 1946, es van continuar
celebrant els oficis del temps, però a l'església parroquial de Vilamarí,
i l'Aplec anual a l'ermita de Sant Pere. A partir d'aquell any no hi
hagué més culte al recinte sagrat, perquè amenaçava ruïna i s'hi havien
de fer obres, obres que mai no es van començar. L'ermita quedà
abandonada i servia de magatzem a la masia veïna fins que va caure una
part de la coberta. Per evitar el saqueig, el bisbe Cartaiïà va manar
que es traslladessin els objectes de més valor al Museu Diocesà. En
efecte, allí es guarden l'ara preromànica i les dues lipsanoteques
esmentades. Actualment el bisbat, l'ajuntament i la parròquia gestionen
la seva restauració.
MAS ESCOLA
Va ser construït el 1752. Així consta a la llinda de
la porta principal. De la mateixa època és ca l'Animer, un edifici
dintre la mateixa finca. Segons els pergamins que es conserven a la
casa, el rector de Sant Marcal de Quarantella tenia un escola que es va
enamorar de la seva majordoma. D'acord amb el Bisbat, els va regalar
aquesta finca, que era de la parroquia, i els va construir la casa, que
amb el temps s'ha gnat ampliant fins assolir l'estat actual. D'això
prové el nom de mas Escola. A prop d'aquesta casa en va construir una
altra anomenada ca l'Animer, és a dir, l'hostatge destinat a l'home que
tenia cura de recollir almoines per a les ànimes del purgatori.
FESTES DEL
POBLE
Si s'hagués de posar de relleu alguna característica
de la gent de Vilamarí es podria parlar de l'harmonia i compenetració
que hi ha entre les families i els veïns del poble. No els costa gaire
de posar-se d'acord per organitzar una festa popular o per emprendre una
tasca coin junta. A més, el poble té especialistes en l'art culinari i
disposa d'un magnífic local poliesportiu que facilita que tinguin lloc
dinars populars, seguits d'una llarga sessió de botifarra o d'un
entretingut canvi d'impressions entre les famílies, tot plegat amanit
pets jocs i corredisses de la mainada. |
|
|