|
S’ha escrit molt i de ben segur que es continuarà
escrivint sobre els orígens del nom del poble. És cert que traduït
literalment del llatí, Ultramort voldria dir “més enllà de la mort”,
però els entesos no hi estan pas d’acord. A la nostra revista El
campanar han sortit diversos articles que parlen sobre el nostre
topònim. I un cop llegits tots, sembla clar que el nom no té res a veure
amb la mort i que més aviat fa referència, com defensa l’eminent filòleg
Joan Coromines, a un lloc “insignificant, pobre”, en comparació amb els
pobles veïns, com Foixà, més noble i amb el seu castell. La paraula
ultra sí que fa referència a “més enllà”: ultra un riu, o ultra un altre
accident geogràfic.
Francisco Villar Liébana, catedràtic de lingüística
indoeuropea de la Universitat de Salamanca, defensa que Ultramort ve de
Murta, mot preromà que significa “estany, bassa, llac, aigua quieta o
morta”. Aquest nom antic, que se’ns transmet amb la forma Murt- o Mort-,
havia estat assimilat amb la paraula llatina i posteriorment romanç
mort- (muerte). Per tant, el nom de l’actual Ultramort està format per
la preposició llatina ultra “més enllà” i el nom o topònim preromà
morta/ murta.
Probablement el nom està posat des del punt de vista
d’un dels tres pobles dels quals sembla que va dependre fins al 1316
(Rupià, Parlavà i Foixà). Ultramort deuria ser una petita dependència
d’un d’aquests tres pobles que quedaven a l’altre costat d’una zona
d’aigües estancades, d’aigües mortes. Només ens cal situar-nos a la part
del poble que mira cap a Foixà i contemplar el fondal anomenat les
Closes, i més enllà els estanys, per reconèixer la possibilitat d’un
embassament. Fondal que queda ple d’aigua en èpoques de pluges i que es
va dessecar en obrir en el seu dia una bretxa artificial (el traient)
que desguassa a la riera de Foixà, la qual vessa les seves aigües al riu
Daró.
Es té constància de l’antiguitat d’aquesta població
per la declaració de Restitució que fa Bernat de Fonolleres i la seva
muller d’un alou amb motiu de la dedicació d’un temple a l’any 1046.
Diferents autors coincideixen en que la primera
menció segura que es fa del poble és de l’any 1123, en l’acta de
consagració de l’església de Sant Iscle, en la qual es parla d’Ultra
mortuo. En el document apareix no com a parròquia independent, sino com
la part occidental de la parròquia de S. Iscle. Més endavant, un parell
de vegades es troba citat el poble com Vulturis mortui, i partint
d’aquest nom alguns erudits han parlat de Voltor mort com a nom antic.
No obstant, hi ha un document –el més antic sobre
consagració d’una església–, que explica que el bisbe de Girona
Gualaric, l’any 816, va consagrar l’església d’Ultramort dedicada a
santa Eulàlia de Mèrida. Aquesta esglesiola preromànica, però, va ser
enderrocada totalment al segle XII per construir-hi en el seu lloc
l’actual temple romànic. Al llarg dels segles, es van anar fent
reformes, algunes per demostrar més poder econòmic i, d’altres,
simplement per canvis d’estils. El que sí que podem dir és que es
conserva totalment l’estructura del temple, que dóna un to d’antiguitat
al poble.
Ultramort es va emancipar com a parròquia independent
en el s.XIV (1316). A l’acta de fogatge de Catalunya del 1497 a
Ultramort hi vivien 26 famílies en 24 cases i hi havia 2 capellans.
Un fet que crida l’atenció és l’existència de cases
pairals escampades pel nucli urbà, algunes de més valor i altres, més
senzilles. La vida a pagès es desenvolupava a la casa, on vivien el
bestiar i les persones, i on hi havia el magatzem de tota mena de menjar
i d’utensilis. A les cases, hi vivia molta gent (avis, pares, fills,
néts, oncles, mossos). Ara, algunes cases pairals encara mantenen, amb
canvis certament, la seva estructura i funció històrica, si bé moltes
d’altres han passat a convertir-se en segones residències de gent de
fora, que ve al poble a descansar del brogit de la ciutat.
|