|
Us trobeu en un petit poble a la falda del Pirineu. Som 260 habitants
que us volem fer conèixer el nostre paisatge, la nostra història i la de
la revolució minera, que va tenir lloc al nostre municipi i que va
marcar el nostre passat com a motor d'un moviment industrial essencial
per al creixement de Catalunya.
La història d'Ogassa es perd en l'edat mitjana. Eren
terres i cases que pertanyien a l'Església-L'abat Oliva, l'Abadessa
Emma- i, a grans senyors-els d'Oriol, Guifré el Pelós.... Hi ha també el
mite del comte Arnau, que expia les seves penes per les nostres
muntanyes. Així era Ogassa fins que un pagès o un ferrer - hi ha dues
versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder
calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d'energia:
el carbó. Les grans companyies mineres comencen l'explotació de les
mines l'any 1838 i, s'allarga fins que el 1967 es va tancar l'última
mina, la Dolça ,i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca
el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana.
El carbó d'aquesta conca minera existeix gràcies a processos biològics,
químics, físics i orogènics, que van fer possible la formació d'un mar
interior a Catalunya, fa millions d'anys. La descomposició de la
vegetació tropical existent, la pressió produïda per l'assentament dels
materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica
de petroli. Els jaciments d'Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran
poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i
encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.
L'ús principal del carbó de la conca minera d'Ogassa
era per a la indústria manufacturera catalana, en plena expansió al
començament del s. XX amb la revolució industrial com a marc del
creixement del país. La forma d'extreure el carbó va ser a Pic i Pala,
en galeries amb piles, capells i, enfustades, per intentar extreure les
pedres de les entranyes de la muntanya. Recordem els oficis perduts de
les mines: picadors, manobres, manyans, fusters, paletes, vagoners,
freners (ofici difícil i arriscat) i les rentadores de carbó. Eines com
punteroles, malls, pistolets, llums de carburo i, eines manuals que avui
hem perdut quasi de la memoria.
El principal problema de les mines era el transport
del carbó. Per solucionar els grans desnivells de les muntanyes, els
enginyers van crear els plans inclinats, que consitien en dues vies
paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i pel seu pes, feien
pujar les buides . Hi havia diferents plans que s'intuexen prop de la
plaça Dolça . Del ferrocarril que havia d'arribar al port de Barcelona
per a poder comercialitzar el carbó, s'en va començar a parlar l'any
1838, i el 1880, es va fer realitat l'ultim tram fins a Granollers.
Diferents indústries van sortir de les mines: una acereria, un forn de
vidre, fàbriques de cal, de ciment refractari, de pans de carbó....
Arribem a la fàbrica de pans de carbó, conseqüència
directa, juntament amb les cimenteres, de la presencia de carbó a la
zona. Aquest edifici eixemple de l'arquitectura industrial de principis
del s XX, serà el futur centre d'interpretació de la industria minera.
Havia estat un lloc on es feien conglomerats de pols de carbó amb brea i
a molta temperatura; s'hi feien uns pans de carbó de 40x20cm, que anaven
als forns de vaixells o de fargues. Temps després als anys 40, sembla
que va acollir l'edifici de la turbina. Queden restes de totes dues
activitats. Cal reconeixer que abans en sabien de fer edificis, ara
podem gaudir de les arcades de pedra tallada tan treballades, del que
era simplement una fàbrica.
Enfilem cap a l'estació de cable aeri de ca
l'Armengol. Aquest edifici es va inaugurar el 1940 com a nova solució
per al gran problema del transport del carbó. Venia del tall obert de
Can Camps, aquí es repartia cap a la fàbrica i als tallers, on es
rentava o es preparava per a la comercialització. Als tallers hi havia
també l'economat, on es venien productes de fora, tan necessaris com ara
l'arros, l'oli, vi... Pujant pel torrent, arribem a la font gran, on es
va crear la primera turbina que donava llum a les cases mineres i a la
indústria. Ogassa va ser el segon poble d'Espanya en tenir llum
elèctrica, l'any 1900, aproximadament.
L'últim tram de la visita és el barri del prat de
Pinter,amb l'església parroquial de Sta. Bàrbara, feta pels miners en
honor a la seva patrona. En aquest indret hi havia l'ajuntament antic,
les dues escoles, per a nens i per a nenes. Començant a baixar trobarem
la casa dels enginyers “la torre” i les oficines. Podem veure runes del
plan inclinat 5 al costat de la torre i, anirem a la plaça dolça que era
on paraven les vagonetes. Poden continuar fins a St. Joan de les
Abadesses tirant per la ruta de les vagonetes; passem pels tunels fets a
mà, per on anaven les càrregues de carbó fins a l'estació de Toralles,
camí de Barcelona.
Resta a dir que durant aquells anys la vida social
era molt viva i complicada. Hi havia tres sales de ball, una cooperativa
on s'intercanviaven productes de pagès, on es feien timbes i s'hi
jugaven cases, fins i tot dones. Els miners tenien molts fills i, quan
tenien 4 o 5 anys anaven a guardar les vaques dels pagesos a canvi de
menjar. Als 14 anys baixaven de la muntanya a la mina. Cap als anys
50-60, l'educació va agafar importància, amb les monges dominiques i els
capellans. Les mines van tancar, i va canviar la vida d'aquest poble
miner de les faldes de Serra Cavallera al Pirineu Català.
Us estem molt agraïts per la vostra visita i ens
agradaria que també visitéssiu altres espais que considerem molt
especial:
Ermites romàniques del s X-XII,
St .Martí de Surroca i St Martí d'Ogassa
Itineraris a peu a Serra Cavallera, el Taga, St. Amand, Vidabona,
Collada del Vent, Coll de Pal, refugis Montserrat i del Roser. Vistes
espectaculars.
Itineraris a peu i en BTT, St. Joan de les Abadesses, Ripoll i a Olot
per la collada de Sentigosa. Via verda.
Itineraris en cotxe de Ribes de Freser a Camprodon.
Fins a la vostra tornada! Aquí, a Ogassa us rebrem
com a Casa.
|