La primera notícia històrica sobre Espinelves és de l'any 943, època en què hi havia una església i parròquia en funcionament, dedicada a Sant Vicenç, i segons sembla, es trobava en una vila o gran explotació rural anomenada Espinelves.

El nom d'Espinelves sembla derivar d'Espines albes, és a dir, Espines blanques.

El poble d'Espinelves va a cavall de la història de l'església. És un dels pocs pobles del romànic que encara es conserven a Catalunya, i on hi podem trobar peces úniques de l'art d'aquella época i en un perfecte estat de conservació

La silueta del campanar de l'església romànica dóna una fisonomia inconfusible al poble, que enfilat a l'esquerra de la riera se'ns presenta petit i acollidor. La localitat ha guardat amb cura un aspecte net i agradable, amb les cases d' estructura de pedra, els carrers pavimentats amb lloses i les edificacions més modernes que armonitzen amb el conjunt. La història d´Espinelves gira al voltant de la seva església: Sant Vicenç d´Espinelves.Original del segle XI-XII, fou ampliada amb una segona nau i absis al S.XVII

A l´interior conserva el portal primitiu, traslladat en part a la nau afegida al segle XII. L'actual portal presenta un àbac treballat, dos capitells amb figura humana i fulles, i dos absis amb arcuacions.

Cal destacar el seu magnífic campanar de planta cuadrada, de tres pisos, amb finestres bessones i capitells trapezoidals, i també la Verge, del S.XV, dedicada al Roser.

El retaule de l´anomenat mestre d´Espinelves és actualment al Museu Episcopal de Vic. Fa pocs anys fou objecte d´una acurada restauració

Un castell Espinelves?

Els primitius termes parroquials estaven adscrits o assignats a un dels grans termes dels castells amb que es va repartir el país es del moment de la seva restauració pel comte Guifré el Pilós, a partir de 879. El terme d'Espinelves estava adscrit al territori del castell de Sant Llorenç i després, al de Meda.

Un document de 1133 ens diu clarament que s'edificà al Puig de Castellar d'Espinelves una fortalesa amb el seu castell i vivenda, que el cavaller Bertran de Merola, amb la seva muller Beatriu i els seus fills varen cedir a Pere Udalard de Sentfores.

Es tractava d'un castell secundari, sotmès al de Meda, però que comptava amb drets propis i edificacions de les que forçosament n'ha quedat rastre. Desapareixeria molt aviat car no es parla mai d'ell en la documentació a partir dels segles XIII i XIV.

Els Masos i la Jurisdicció d'Espinelves

Durant molts segles Espinelves ha estat un terme eminentment rural, hi havia algunes comptades ases i sagrers entorn de l'església el segle XIII, però amb el despoblament del segle XIV el terme es tornà eminentment rural, només amb un cens d'una dotzen de famílies.

Coneixem les notícies més antigues sobre els masos gràcies a la domcumentació de Sant Llorenç del Munt. Els priors de Sant Llorenç posseïen a 1337 varis masos d'Espinelves. Es pot dir que el prior de Sant Llorenç del Munt passà a ésser el senyor efectiu del terme. Segons un fogatge del segle XIV, en aquests temps, en ple despoblament, la parròquia d'Espinelves tenia 11 famílies, totes elles de domini eclesiàstic.

En canvi, la jurisdicció de la justícia del lloc va passar a mans dels vescomtes de Cabrera, creats comtes d'Osona, el 1356, quan el rei li va donar tots els drets reials d'Osona.

A finals del segle XV Espinelves s'havia unit a Sant Sadurní d'Osomort i els dos llocs formaven una sola batllia.

A principis del segle XIX es va fer la divisió provisional de Catalunya en províncies. Espinelves es vegé directament afectada en aquest moment car es va incloure a la província de Girnai el partit judicial de Snta Colo de Farness, trencant així la seva tradicional adscripció a la vegueria i després al corregiment de Vic.

L'estancament de la població a la primera meitat del segle XX i la forta davallada dels darrers anys són deguts a la manca de mitjans de vida que ofereix la població, sobretot pel jovent.